sábado, 6 de marzo de 2010

Alfonsina i el mar













Alfonsina i el mar
Posted on 6 març, 2010 by graciaz

(Columna de lo Cresol d’avui al Diario de Teruel).

(Otro inspiradísimo artículo de José Miguel Gracia, siempre poeta incluso cuando escribe en prosa. Tomado de su blog 'Lo finestró del Gracia)

El 25 d’octubre del 1938, a Mar del Plata, la poetessa argentina Alfonsina Storni, caminant suament des de la platja, s’endinsà a la mar fins que l’aigua la va esborrar totalment. Per uns instants la sorra de la platja guardà les petjades delatores del seu destí.

Ariel Ramírez, gran pianista i compositor del folklore argentí, li va compondre trenta anys més tard la magnífica zamba, Alfonsina i el mar, amb lletra de Felix Luna que comença dient: “Por la blanda arena que lame el mar/su pequeña huella no vuelve más…” Ariel Ramírez ens va deixar el passat 18 de febrer als 89 anys. Molts artistes han interpretat aquesta sentimental i poètica cançó que conté paraules de l’últim poema d’Alfonsina, tot i què la més popular i sentida interpretació la va fer, qui sap quantes vegades, la cristal·lina veu de Mercedes Sosa, la Negra, la qual, malauradament també ens va deixar, el 4 d’octubre de l’any passat. Amb aquestes línies vull expressar el meu sentit record al compositor i a la cantant. Ara m’agradaria que algú em contestés la pregunta de la canço: “Te vas Alfonsina con tu soledad,¿qué poemas nuevos fuiste a buscar? Ni Ariel Ramírez ni Mercedes Sosa no ho podran fer, ni ara ni mai, ni tal sols preguntar-ho…

El passat cap de setmana en assabentar-me de la mort d’Ariel Ramírez, vaig col·locar al plat del meu tocadiscos el vinil “Gracias a la vida” de Mercedes Sosa, per la cara dos que comença amb la cançó Alfonsina i el Mar. Ben escalfats els tríodes de l’amplificador, portaven més d’una hora donant sentiment i música, em van captivar quatre minuts i trenta cinc segons: un instant i una eternitat.

En una oberta estança del no-res, quan la matèria i el sentiment s’han fusionat amb el temps, retrobo Ariel Ramírez acaronant el piano i la Negra cantant, envoltats de cargols marins escrits amb nous poemes d’Alfonsina, i aquesta, vestida de mar, entre cavallets marins, escoltant. I “cinc sirenetes l’estan portant/per camins d’algues i de corall”. I “una veu antiga de vent i sal” canta per a mi la cançó: “Gracias a la vida, que me ha dado tanto” de Violeta Parra.

José Miguel Gràcia

No hay comentarios: