La Llei de Llengües no dòna vots

(Publicado en el blog de J.M. Gracia)
Amb el títol Muchos ques y tan poca cultura, el passat divendres dia 11, vaig publicar al diari La Comarca d’Alcanyís, l’article -sobre la Llei de Llengües- que a continuació podeu llegir-lo en català.

“Ha arribat el 2009 i seguim sense Llei de Llengües.
Que la Constitució ordena que han de ser cooficials les llengües pròpies de cada territori a més de la llengua castellana, a través dels Estatuts, i no es vol complir aquest precepte constitucional, doncs, oblidem-lo, no llegim ja mai més el corresponent article constitucional i en pau. Minúcies inconstitucionals.
Que l’Estatut d’Aragó estableix la regulació de les llengües pròpies mitjançant la corresponent llei, com no s’hi estableix el termini… És més, per això es va arribar al consens tant majoritari. Alguns pensaven en un termini sine die.
Que les institucions científiques, les universitats, els acadèmics, lingüistes, filòlegs, escriptors…, diguin que la llengua pròpia de la Franja és el català en la seua modalitat nord-occidental, i no es vol acceptar l’evidència, doncs se’ls menysté, se’ls interpreta arbitràriament o no se’ls escolta en absolut. Que sabrà aquesta gent!
Que el Comitè d’Experts del Consell d’Europa encoratja les autoritats competents a accelerar l’adopció d’un marc jurídic específic per a la protecció i promoció de l’aragonès i el català a Aragó, i a prendre les mesures necessàries per assegurar la seua aplicació; i que posteriorment ho hagi ratificat el propi Comitè de Ministres, òrgan polític del Consell d’Europa, i no es volen complir aquestes recomanacions; és millor no llegir els informes de les esmentades institucions. M’han d’explicar a mi els estrangers allò que he de fer!
Que uns ciutadans i algunes associacions culturals aragoneses reivindiquen el català a la Franja o l’aragonès en uns determinats territoris: a uns se’ls acusa de pancatalanisme i als altres, de qualsevol altra cosa. Ja en n’hi ha prou d’expansió catalanista! No passaran! Una llengua, gran i lliure!
Que algunes associacions culturals, grups d’ensenyants o qualsevol ciutadà en general, demanin l’ensenyament obligatori de les dues llengües minoritàries d’Aragó dins del currículum de les escoles, als corresponents territoris de cada llengua, es considera un atemptat a la llibertat i una pèrdua de temps. Millor saber una llengua bé que dos malament! Olé la pedagogia i la cultura pròpia! Cada llengua ocupa una part del cervell humà i no se n’ha de malbaratar.
Que un grup d’acientífics amb clares vinculacions polítiques, no precisament progressistes, digui que a la Franja es parlen infinitat de llengües, però no català d’acord amb la lingüística ficció, se’ls acull, se’ls protegeix i se’ls utilitza. I si no ens fan cas els intel·lectualoides venuts a l’or català, més enllà de la desraó, sempre resten les querelles criminals.
Que la ciutadania podria entendre un raonament sobre les llengües minoritàries d’Aragó —català i aragonès—, això no, se’ls desinforma, o el que és pitjor, se’ls menteix mitjançant consignes que produeixen crispació, i després s’invoca aquesta crispació per justificar la inoportunitat de la Llei de Llengües.
Que es filtra un esborrany per part del Govern que no estableix la cooficialitat de totes les llengües d’Aragó, tot i que reconeix el català i l’aragonès com a llengües pròpies, “no admetem la cooficialitat”, diuen, com no admetrien qualsevol altra cosa a fi i efecte d’evitar la llei. Que injustícia que alguns aragonesos puguin ser totalment bilingües i tenir més drets, davant d’una majoria monolingüe!
Que, que i que…
El lector pot identificar els partits polítics aragonesos i els grups afins mitjançant l’adjudicació dels “ques“. És tan senzill l’exercici, que seria una desconsideració envers el lector si jo li donés la solució. El partit o grup que resulti amb major nombre de “ques“, consideri-se’l com a campió de l’entossudiment, de la incultura lingüística, de la indignitat i de l’aprofitament en benefici propi de la baixa autoestima popular amb relació a la seua llengua.
A baix la intel·ligència! Visca el vot útil! I si puc me l’emporto. A per ell!
No puc menys que acabar amb la tan coneguda frase del bellmuntà, Juan Pío Membrado: “La incultura és la pitjor de les esclavituds”. Tant se me’n dóna si el meu partit pot incrementar els seus vots.”
muchos-ques
Arxivat sota: Articles La Franja