lunes, 10 de agosto de 2009

Si les pedres parlaren...

(Texto del libro que leeremos el sábado próximo en Bellmunt, en el patio de la Casa Membrado)



José Miguel Gràcia i Jesús Pallarès











SI LES PEDRES PARLAREN...
SI LAS PIEDRAS HABLARAN...











Lo Trull
Calaceit, 2008


Dedicatoria del Jesús Pallarès:
A la meua dona, Cristina, que sempre m’acompanya.


Dedicatoria del José Miguel Gràcia:
A la memoria dels meus pares, lo Pascual i la Felisa.


































UNIVERSALS DEL LLOC


José Miguel Gràcia i Jesús Pallarès, nascuts al lloc de La Codonyera alguns lustres enrere, fan parlar les pedres en aquest llibre. Les pedres de quaranta-quatre ermites. Trenta-cinc són del Matarranya. Nou del Mesquí. Totes del Baix Aragó.
El José Miguel y el Jesús són dos vilatans de diferents generacions. Uns anys perdavant, José Miguel és el pare. Jesús no podría ser el seu fill per ben poc. Aquest llibre va nàixer de la inspiració del vilatà menor que va convencer al vilatá gran per a que posés lletras a unes imatges captades a carbonet. Les pedres que toca el Gràcia parlen en vers. Les del Pallarés, totes eculpides a cisell, están aquí impreses en paper.
Aquest llibre és una guia de santuaris. Amb ella ha de fer el lector, per obligació y devoció histórica, cultural i artística la ruta de les ermites del Baix Aragó en rima i en imatge. Els ermitatges que recorrerà guiat de la mà del Gràcia i el Pallarés, avui són buits, sense ermitans i sense eremites contemplatius, encara que habitats per sempre per la historia, pels segles dels segles.
El José Miguel Grácia, el vilatà escriptor, és un economista, “jubilat dels treballs administratius remunerats”, infatigable escriptor des de 1999, quan va decidir, igual que José Luis Sampedro, mudar de la ciencia econòmica a la literatura. Des de llavors, Gràcia no deixa de dignificar i embellir la nostra Terra Baixa d’Aragó amb la seua escriptura. Va entrar a l’escola de La Codonyera sabent llegir, perquè havia après les primeres lletres amb la seua germana i el seu germà grans, a la casa paterna del Carreró.
El Jesús Pallarès, el vilatá dibuixant, porta el lloc en l’ànima i es de La Codonyera tant sigui a Zaragoza, Londres o París. Els detalls petris del Jesús, les dovelles, els angelots i escuts, qualsevol silueta de flor cisellada, porta o finestra enreixades, no poden ser més loquaços, d’allò que aquí en són.
El José Miguel Gràcia i el Jesús Pallarès sòn dos vilatans universals, nascuts en aquesta terra, però voladors pel món des d’aqueixa.
El seu llibre eixampla els límits geográfics del Mesquí i del Matarranya, massa estrets i reduits per la realitat d’una societat encara enclaustrada en el humil ruralisme, allunyat de l’arrogància urbana. El Gràcia i el Pallarès aporten una obra de convivencia harmònica entre la gent del lloc, de tots els llocs del Baix Aragó. Perquè ells són universals del lloc.
El llibre està escrit en cátala (del Mesquí i del Matarranya i de una mica més enllà) i castellà, segons van pactar el Gràcia i el Pallarès, per a fer-lo més asequible, amb el propósit, sens dubte, de fomentar la convivencia entre el vilatans aragonesos que tenen la riqueza i el privilegi inigualables de parlar dues llengües en lloc de no mes una.
El lector pot llegir i contemplar amb delectança les pagines d’aquesta bella guia de les ermites del Mesquí i del Matarranya, en la qual, como escriu el Gracia que ocorre a l’ermita de la Misericordia de Queretes:


“Creix la roca
i es fa pedra.
Creix la pedra
i es fa ermita”





Ramón Mur
Saragossa, febrer de 2008.












UNIVERSALES DEL LLOC

José Miguel Gràcia y Jesús Pallarés, nacidos en el lloc de La Codonyera algunos lustros atrás, hacen hablar a las piedras en este libro. Las piedras de cuarenta y cuatro ermitas. Treinta y cinco son del Matarranya. Nueve del Mezquín. Todas del Bajo Aragón.
José Miguel y Jesús son dos lugareños de diferentes generaciones. Unos años por delante, José Miguel es el padre. Jesús no podría ser su hijo por bien poco. Este libro nació de la inspiración del lugareño menos que convenció al lugareño mayor para que pusiera letra a las imágenes captadas a lápiz de carbón. Las piedras que toca Gracia hablan en verso. Las de Pallarés, todas esculpidas a cincel, están aquí impresas en papel.
Este libro es una guía de santuarios. Con ella ha de hacer el lector, por obligación y devoción histórica-cultural-artística, la ruta de las ermitas del Bajo Aragón en rima y en imagen. Los eremitorios que recorrerá, guiado de la mano de Gracia y Pallarés, están hoy vacíos, sin ermitaños y sin eremitas contemplativos, aunque habitados para siempre por la historia, por los siglos de los siglos.
José Miguel Gracia, el lugareño escritor, es un economista, “jubilado de trabajos administrativos remunerados”, infatigable escritor desde 1999, cuando decidió, igual que José Luis Sampedro, mudar de la ciencia económica a la literatura. Desde entonces, Gracia no deja de dignificar y hermosear nuestra Tierra Baja de Aragón con su escritura. Entró en la escuela de La Codoñera sabiendo leer porque había aprendido las primeras letras con su hermana y su hermano mayores en la casa paterna del Carreró.
Jesús Pallarés, el lugareño dibujante, lleva el lloc en el alma y es de La Codoñera igual en Zaragoza, Londres o París. Los detalles pétreos de Jesús, las dovelas, los angelotes y escudos, cualquier silueta de flor cincelada, puerta o ventana enrejadas, no pueden ser más locuaces de lo que aquí son.
José Miguel Gracia y Jesús Pallarés son lugareños universales, nacidos en esta tierra pero voladores desde ella por el mundo. Su libro ensancha los límites geográficos del Mezquín y del Matarraña, demasiado estrechos y reducidos por la realidad de una sociedad todavía enclaustrada en la humilde ruralidad, alejada de la arrogancia urbana. Gracia y Pallarés aportan una obra de convivencia armónica entre las gentes del lloc.
El libro está escrito en catalán (del Mezquín, del Matarraña y de un poco más allá) y castellano, según pactaron Gracia y Pallarés, para hacerlo más asequible, con el propósito, sin duda, de fomentar la convivencia entre los lugareños aragoneses que tienen la riqueza y el privilegio de hablar dos idiomas en lugar de sólo uno.
El lector puede leer y contemplar con deleite las páginas de esta bella guía de las ermitas del Mezquín y del Matarraaña en la que, como escribe Gracia que ocurre en la Ermita de la Misericordia de Cretas:
“Crece la roca
y se hace piedra.
Crece la piedra
y se hace ermita”

Ramón Mur
Zaragoza, febrero de 2008

















UNA MENA D’INTRODUCCIÓ

Havia arribat l’estiu a La Codonyera i els carrers se n’adonaven, no tan per la xafogor propia de l’estació –encara ere mig matí- si no por el tràfec de xics i dones que circulaven amunt i avall, els uns cap a la piscina o la plaça, les atres cap al forn, la carnisseria o el supermercat per a fer la compra diaria. Uns xiquets molt cridaners i matiners –rara avis- just començaven a jugar a pilota.
Dos cops a la picaporta de l’entrada de casa, un movement de porta i algú que crida a baix. Era en Jesús Pallarès. Portava un munt de fulls, ben enquadernats mitjançant la típica espiral, i un somriure amable com sempre.
- Què fas –em digué-, açí te duc treball.
- No saps que són vacances – li vaig respondre.
El Jesús en to amable, però gens dubitatiu: -Anem a la Sala i t’ho amostraré.
Asseguts al voltan de la tauleta de cuina –cansaladera, em podríem dir- que tinc a la Sala Cial i Tiarra, en Jesús m’ensenya els dibuixos que porta, tot il.lusionat. Veig que conformen un inventari de gairebé totes les ermites del Mesquí i del Matarranya amb una panorámica general –la menys coneguda- de cadascuna d’elles i un detall pres d’una pedra o d’una arcada, racó, porta, finestra, teulada, figura, etc., també e cadascuna de les ermites. Vaig anar recordant que uns mesos abans m’havia parlat d’aquell treball que portava entre mans, però sense referencia a la data d’acabament.
En fer una passada rápida als dibuixos, en Jesús em comenta la seua idea sobre allò que jo hauria de fer –escriure s’entén- a la contemplació de tots aquells dibuixos de les ermites, i, per sobre de tot, dels que corresponien als detalls singulars, atrapats a les pedres. Hauria d’allunyar-me de la historia, de les dates de construcció, de l’estil, de les advocacions, etc., de les ermites. Hauria d’escriure alguns versets –sense descartar, si més no, algun poema més llarg- sobre la primera impressió que em produís la contemplació dels dibuixos. La idea em va agradar i vaig aceptar el repte sense més dilacions. No recordo bé si durant aquella primera reunió o en un altra posteriorment, vam pactar que faria dues versions, una catalana i l’altra castellana –no n’era prou conscient de la feixugor que representa i la insatisfacció que produeix aquest tipus de treball, perqué sempre una de las dues versions no t’ha quedat prou bé.
Sobre la tauleta van quedar els fulls dels dibuixos, tot esperant l’arribada dels temps de la inspiració o els desigs de començar que no trigarien gaire, pasadse les vacances i l’estiu de 2003.
Vaig començar picotejant aquelles ermites o detalls que em produïen algun tipus d’inspiració espontàniament o, senzillament, m’agradaven més. En pcasions, a manca d’inspiració directa, m’ha ajudat de manera força important la memoria de qualsevol fet esdevingutn per aquelles contrades. En altres ocasions he jugat amb les paraules al voltant de les pedres. I en aquells casos difícils, per a mi, de desxifrar o interpretar, per què no dir-ho, me n’he sortit com he pugot.
Normalment he escrit en primer lloc la versió catalana i tot seguit la versió en castellà. En ocasions he fet ambdues vresions en paral.lel. Generalment he tingut molta cura que les dues versions fossint equivalents en tot i, excepcionalment i obertament en algun cas, he trencat aquesta norma.
Com podreu veure he col.colocat d’entrada la versió catalana, respectant la llengua propia de cada poble; i per la mateixa raó, ha estat la llengua castellana la primera en alguns pobles de la vall del Mesquí.
I aquí teniu totes les ermites i ermitetes del Matarranya i del Mesquí per a la vostra contemplació. Fixeu-vos en els detalls que en Jesús Pallarès ha sabut descobrir entre tanta diversitat de pedra i paisatge. Si disposeu d’una estona més llarga podeu llegir els meus versos, producte de les meus cabòries i disquisicions -diguem-ne de manera benévola: inspiració- i després, sense deixar passar gaire temps, visiteu les ermites que més us agradin: gaudireu força en descobrir el pas dels anys i els signes dels hòmens que les pedres ensenyen als ulls que volen veure’ls. Jo us podria recomanar algunes més que unes altres, però, pensant-ho bé totes mereixen la vostra visita, i a més, qui soc jo per a prioritzar la singularitat i la belleza de les pedres, adreçades per les mans i els sentiments d’antics picapedres?
José Miguel Gracia.

A MANERA DE INTRODUCCIÓN

Había llegado el verano a La Codonyera y las calles se daban cuenta de ello, no tanto por el calor propio de la estación –aún era media mañana- sino por el trasiego de chicos y mujeres que andaban de acá para allá, los unos hacia las piscina o la plaza, las otras hacia el horno, la carnicería o el supermercado para hacer la compra diaria. Unos críos muy gritones y madrugadores –rara avis- empezaban a jugar a la pelota.
Dos golpes al picaporte de la entrada de casa, un movimiento de la puerta y alguien que llama abajo. Era Jesús Pallarés. Llevaba unos folios, bien encuadernados utilizando la típica espiral, y una sonrisa amable como siempre.
-¿Qué haces? – me dijo-, aquí te traigo trabajo.
-No sabes que son vacaciones – le contesté.
Jesús en tono muy amable, pero nada dubitativo: -Vamos a la sala y te lo enseñaré.
Sentados alrededor de la mesa de cocina –tocinera, podríamos llamarla- que tengo en la Sala Cial i Tiarra, Jesús me enseñó los dibujos que llevaba, muy ilusionado. Vi que componían un inventario de casi todas las ermitas del Mezquín y Matarraña a través de una panorámica general –la menos conocida- de cada una de ellas y un detalle tomado de alguna piedra, arcada, rincón, puerta, ventana, tejado, figura, etcétera, también de cada una de las ermitas. Yo iba recordando que unos meses antes me había hablado de aquel trabajo que llevaba entre manos, pero sin referencia a la fecha de finalización.
Después de una pasada rápida de los dibujos, Jesús me comentó su idea respecto a lo que yo debería hacer –se entiende, escribir- contemplando todos aquellos dibujos de las ermitas, y sobre todo los correspondientes a los detalles singulares, atrapados en las piedras. Debería alejarme de la historia, de las fechas de construcción, de los estilos, de las advocaciones, etcétera, de las ermitas. Debería escribir algunos versos –sin descartar algún poema más largo- sobre la impresión que me produjese la contemplación de los dibujos. La idea me gustó y acepté el reto sin más dilaciones. No recuerdo muy bien si en el transcurso de aquella primera reunión o en otra posterior, pactamos que haría dos versiones, una en catalán y otra en castellano –no era consciente de la pesadez que representa y la insatisfacción que produce este tipo de trabajo, porque siempre, una de las dos versiones no te acaba de gustar.
Sobre la mesa quedaron las hojas de los dibujos, esperando la llegada de tiempos de inspiración o los deseos de empezar, que no tardarían mucho, pasadas las vacaciones y el verano del 2003.
Comencé picoteando aquellas ermitas o detalles que me producían algún tipo de inspiración de forma espontánea, o sencillamente me gustaban más. En ocasiones, a falta de inspiración directa, me ha ayudado mucho la memoria de algún hecho acontecido en aquellas tierras. En otras ocasiones he jugado con las palabras alrededor de las piedras. Y en aquellos casos, para mí, difíciles de descifrar o interpretar, por qué no decirlo, me he escapado como he podido.
Normalmente he escrito en primer lugar la versión catalana e inmediatamente la versión castellana. En ocasiones he escrito amabas versiones en paralelo. Generalmente he tenido mucho cuidado en que las dos versiones fuesen equivalentes en todo, pero excepcionalmente y de manera muy visible, en algún caso he roto el principio.
Como podéis ver he colocado primero la versión catalana, respetando la lengua propia del pueblo; y por la misma razón, ha sido la castellana la primera en algunos pueblos del valle del Mezquín.
Aquí tenéis todas las ermitas, grandes y pequeñas, del Matarraña y del Mezquín para que las contempléis. Fijaos en los detalles que Jesús Pallarés ha sabido descubrir entre tanta diversidad de piedra y paisaje. Si disponéis de un poco más de tiempo, podéis leer en forma benévola: inspiración –y después, sin dejar pasar mucho tiempo, visitad las ermitas que más os gusten: disfrutaréis mucho descubriendo el paso de los años y las marcas de los hombres que las piedras enseñan a los ojos de los que quieran verlas. Os podría recomendar algunas más que otras, pero pensándolo bien todas merecen vuestra visita, y además, ¿quién soy yo para priorizar la singularidad y la belleza de las piedras, esculpidas por las manos y los sentimientos de antiguos picapedreros?
José Miguel Gracia











































I

LA VALL DEL MESQUÍ











SANT JOSEP
(Bellmunt de Mesquí)

L’ermità estira: cadena i corda.
L’ermitá arronsa: vida i esperança.
I si la campana sona
callen les pedres de la façana
-ermita i casa de l’any 60.


Com que el sant s’ha fet vellet
ja no baixará a la vila,
per això la gent li puja:
aigua, pa, vi i sadurija
de la Tortea.















SAN JOSÉ
(Belmonte de San José)



El ermitaño estira: cadena y cuerda.
Vida y esperanza, el ermitaño suelta.
Y si suena la campana
callan las piedras de la fachada
-la ermita y casa, año 60.

Como el santo ya está viejo
al pueblo no bajará
por eso le suben todos:
ajedrea, vino y pan
y agua del Mezquín.




















SANTA BÁRBARA

(Castelserás)



El herrero de Castelserás
en el yunque pica y repica:
puntas y clavos al despertar.


La puerta de la ermita llora que llora
y alargándosele las heridas,
las piedras del Guadalope, de rojo pinta.































SANTA BÀRBERA
(Castellserás)



El ferrer de Castellseràs
a l’enclusa i a l’alba pica i repica:
puntes i claus.


La porta de l’ermita plora que plora
i allargassant-se-li les ferides,
pinta de roig les pedres del Guadalop.























ERMITA DEL PILAR

(Castelserás)



De piedra son los dos bancos
y de piedra es el pilar.
La Virgen no está en la derecha,
la izquierda vacía está.































ERMITA DEL PILAR
(Castellseràs)




De pedra són els dos bancs
i de pedra és el pilar.
A dreta no hi és la Mare
i l’esquerra buida está.





























LA CAPELLA
(La Codonyera)



Tres segles ets sobre la pedra i temps,
tres segles recollint passions del lloc,
tres segles vigilant la vida i mort,
tres segles a l’aguait del sol naixent.



Has fet de la rutina, ritme i cor;
del passat i futur vols fer present
i en abraçar l’instant vols fer-te etern
-follia intemporal sempre al redol.


Deixa el tempo de sol, muda al de lluna;
guanyaràs precisió de llum i estrelles.
Quan els somnis s’escapin de mesura,


podrás sortir del temps deixant els segles
–del somni envers la psique i la pregunta. Quadrant de la Capella! Ix de les pedres!











LA CAPILLA
(La Codoñera)


Tres siglos, piedra y tiempo, fuiste y eres,
tres siglos recogiendo, del pueblo, la pasión,
tres siglos vigilando: vida y muerte,
tres siglos al acecho del alba y sol.

De la rutina, ritmo y corazón,
del pasado y futuro eres presente
y abrazando el instante, eterno siempre
-locura intemporal alrededor.

Deja el tempo del sol, cambia al de la luna,
ganarás precisión de luz y estrellas.
Cuando el sueño se escape sin mesura,


podrás salir del teimpo y siglos. Fuera
ya, del sueño a la psique y la pregunta.
¡Mi gran reloj solar! ¡Deja la piedra!
















SANTA BÀRBERA
(La Codonyera)



Santa Bàrbera beneita
tinc una pedreta a l’ull
-no en desitjo de la terra-
si és del cel sí que la vull.


Trons i llamps
No passaran sota l’arcada.
I si ve una pedregada?






















SANTA BÁRBARA
(La Codoñera)


Santa Bárbara bendita;
en el ojo, piedrecitas
de la tierra no deseo,
pero sí, si son del cielo.



Truenos y rayos
no pasarán por los arcos.
¿Pero el granizo...?























SANTA BÁRBARA
(Torrecilla de Alcañiz)



¡Rayos y truenos!
Estad tranquilos
No traigáis piedra.
¡Ox! el granizo.

¡Ved! Santa Bárbara
Alba la ermita
Detrás del arco:
Agua bendita.

1903
RENO
VADA

DARÉ
VANO

DONA
VERA

RODA
VENA



SANTA BÀRBERA
(La Torrocella)



Rams de llamps i trons
Estigueu tranquils!
No ens porteu la pedra
Odi al lleig granís!


Vegeu! Santa Bàrbera,
Alba es sent l’ermita
Darrere de l’arc:
Aigua beneïda.





















SANT JOAQUIM
(La Torre de Vilella)



Volien pintar de blanc totes les parets
iels forns de calç van començar cremar.
pedres i més pedres recollien pels barrancs
I van fer molta calç, tanta calç…!
que no van deixar pedres per a construir l’ermita.

Un dia aniré a la Torre
I la creu he de tocar,
vull saber de què està feta,
no serà pedra de calç?


























SAN JOAQUÍN
(Torrevelilla)


Querían pintar de blanco todas las paredes
y los hornos de cal empezaron a arder.
Piedras y más piedras recogieron por los barrancos
e hicieron mucha cal, ¡tanta cal…!,
Que no dejaron piedras para construir la ermita.


Un día yo iré a la Torre
y la cruz he de tocar,
quiero saber su estructura,
¿no será piedra de cal?



























SANT CRISTÒBOL
(La Sorollera)



Si l’hostia és el pa
i la sang el vi,
per sota del calze
hi ha grans de raim?


I si no és així
que el picapedrer
m’ho explico a mi.



















SAN CRISTÓBAL (La Cerollera)



Si la hostia es el pan
y la sangre el vino
¿debajo del cáliz
cuelga un racimo?

Y si no es así
que el picapedrero
me lo explique a mi.























SANTA BÁRBARA
(Valdealgorfa)


Subía un tornado por la carretera de Alcañiz
tan libre como el viento,
tan revuelto como un vals acelerado hacia el infinito. Al llegar a la ermita de Santa Bárbara
de Valdealgorfa, la cruz de la piedra
lo detuvo para pedirle el salvoconducto.
Como no llevaba, se escapó por la izquierda
–dirección Mazaleón-
más furioso, amenazante, retorcido, destructor…
























SANTA BÀRBERA
(Vall-d’Algorfa)


Pujava un cicló per la carretera d’Alcanyís
tan lliure com el vent,
tan revolt com un vals accelerat cap a l’infinit.
En arribar a l’ermita de Santa Bàrbera
de Vall-d’Algorfa, la creu de la pedra
el detingué per a demanar-li el salconduit.
Com que no en portava, va estòrcer a mà esquerra
–direcció Massalió-
més furios, rúfol, caragolat, anihilador…




























CAPILLA DE LA VIRGEN DEL BUEN SUCESO
(Valdealgorfa)




De ladrillos
el frontón.
¿Alguien sabe
la razón?



¿Faltoles la piedra,
les sobró la tierra?
¿Tal vez la espadaña
envidia tuviera?





















CAPELLA DE LA MARE DE DEU DEL BON SUCCÉS
(Vall-d’Algorfa)



Un frontó
de manos.
Voleu dir-me’n
les raons.


Els mancá pedra,
els sobrá terra?
El campanar,
els donà enveja?




















II

EL MATARRANYA









SANT HIPÓLIT
(Arenys de Lledó)


Aigües d’Arenys de Lledó,
aigües que aneu a l’Algars,
tornareu qualsevol dia.
Bé anem per a començar!
–comarca del Matarranya-
un arc de pedra I un nom:
Sant Hipòlit, escriptor,
jove mártir i antipapa.



















SAN HIPÓLITO
(Arens de Lledó)


Aguas de Arens de Lledó,
aguas que vais al Algars,
algún día volveréis.
¡Bien vamos para empezar!
–comarca del Matarranya-
de piedra, un arco y un nombre:
San Hipólito, ¡tan joven!,
culto, mártir y antipapa.


























SANTA ANNA
(Beseit)



-Quiquiriquic-
canta un pollastre
pel de matí.


La cadireta,
plena d’ufana,
volta campana,
volta penell,
tant si fa calma
comsin fa vent.






















SANTA ANA
(Beceite)



El gallo canta:
-quiquiriquí-
por la mañana.


Y la espadaña
que es tan ufana
gira campana,
gira veleta,
con viento o con calma
nunca está quieta.




















SANTA ANNA
(Calaceit)



A qui le demanaren?
A qui li preguntarem?
Les ermites tenen sexe?
-No home, no!, són femelles sense genitals.


Jo no n’estaria tan de segur,
en conec una, de pedra i molt gran
que si no fos ermita
diria que es hermafrodita.






















SANTA ANA
(Calaceite)


¿A quién se lo pediremos?
¿A quién lo preguntaremos?
¿Las ermitas tienen sexo?
-No hombre, ¡no!, son hembras sin genitales.



Yo no estaría tan seguro,
conozco una, de piedra y muy grande,
que si no fuese ermita
diría que es hermafrodita.























SANT CRISTÒBOL

(Calaceit)



Un turó i una ermita;
també cercles que cerclen,
quadrats que enquadren,
paral.lelograms i paral.lelepípedes,
rectes i ròmbiques
volutes que fan angles i les petxines,
triangles:
la geometría i el barroc
i totel pes de la pedra a les espatlles.






















SAN CRISTÓBAL (Calaceite)


Un monte y una ermita;
también
círculos que circundan,
paralelogramos y paralelepípedos,
rectas y rómbicas
volutas que hacen ángulos y las conchas,
triángulos:
la geometría y el barroco
y todo el peso de la piedra a los hombros.



























LA MISERICORDIA
(Calaceit)

A casa de la Maria
hi tenim tanta pedra...
i tants pocs sinònims:
pedra tallada, carreu, dovella....?































LA MISERICORDIA
(Calaceite)


En casa de la María
tenemos tanta piedra...
y tan pocos sinónimos:
piedra picada, carreu, sillar dovela...?































SANT JORDI
(Faió)




Abans d’alçar la presa,
podía ésser a Faió,
tal vegada a Mequinensa
o més concretament a Riba-roja,
algú amb percepció preclara
va tapiar amb pedres la finestra de l’esquerra.


Tantes ganes de plorar van enviar el gran pi
que no ha deixat de fer-ho cap matí,
ni cap tarda, ni cap nit.
Si segueix fent-ho, qualsevol dia, les llàgrimes inundaran
[inexorablement el campanar.














SAN JORGE
(Fayón)


Antes de levantar la presa,
en Fayón podía ser, tal vez en Mequinenza,
o ya definitivamente en Ribarroja,
alguien con percepción preclara
tapió con piedras la ventana de la izquierda.

El gran pino se puso a llorar con tantas ganas
que no ha dejado de hacerlo ninguna mañana,
ninguna tarde, ni noche alguna.
Si sigue así llorando, algún día las lágrimas inundarán
[inexorablemente el campanario.




























ERMITA DEL PILAR
(Faió)




Hi ha torres a Saragossa
i basílica al Pilar
i a Faió tenen ermita
i una torre que és un far.



























ERMITA DEL PILAR
(Fayón)






Altas torres del Pilar,
frío viento del Moncayo
y una ermita de Fayón
con una torre que es faro.
























SANTA BÀRBERA
(Favara)


Un dia d’agost, caiguda la llum de la tarda,
va esclavar una gran tempesta pel Matarranya.
Atemorides les bruixes del Mausoleu de Favara
se n’anaren cap el turó traspassant la foradada
i sortiren esvalotades per la porta de l’ermita
amb tanta força i amuntegament que s’emportaren
la porta, la paret de pedra i un teixit d’histories fantàstiques.

Buida l’ermita
bui el Mausoleu
l’espitllera es queda
esperant la creu.

























SANTA BÁRBARA
(Fabara)





Un día de agosto, caída la luz de la tarde,
estalló una gran tormenta por el Matarraña.
Atemorizadas las brujas del Mausoleo de Fabara
se marcharon hacia la colina atravesando el túnel
y salieron alborotadas por la puerta de la ermita
con tanta fuerza y aglomeración que se llevaron
la puerta, la pared de piedra y un tejido de historias fantásticas.

La ermita vacía
el Templo vacío
la aspillera le abre
a la cruz, el camino.

















SANT PERE MÀRTIR
(Fondespatla)


Les oliveres del Matarranya no saben como són ara els
[molins d’oli.
Aquesta de Fontespatla es pensa que la colliran a sota
[una arcada,
que els catecúmens de l’atri xafaran l’oliva ambs peus,
tant pensants per les penitències dels seus pecats...
A cadascun dels pórtics una premsa, i quan surti l’oli
[el cremaran
a les llànties sedegoses del temple,
il.luminant el tetagrama dels pergamins,
les pedres, la boca del monjos i el gregorià.


























SAN PEDRO MÁRTIR
(Fuentespalda)


Los olivos del Matarraña no saben cómo son ahora los
[ molinos de aceite.
Este de Fuentespalda cree que lo varearán debajo de
[ la arcada,
que los catecúmenos del atrio chafarán las olivas con los pies,
tan pesados por las penitencias de sus pecados...
En cada pórtico una prensa y cuando salga el aceite lo
[ quemarán
en las lámparas sedientas del templo,
iluminando el tetagrama de los pergaminos,
las piedras, la boca de los frailes y el gregoriano.




















SANT MIQUEL
(Fondespatla)


Campana
de Sant Miquel.
Campana
que toques bé.
Campana,
que gran campana!
Guarda’am tocs
per a l’any que ve.





























SAN MIGUEL
(Fuentespalda)




Campana
de San Miguel.
Campana
que tocas bien.
¡que gran campana!
Guárdame
toques aprés.

























SANTA BÀRBERA
(Fondespatla)




Potser sobra un arc,
li manca campana
–bronze no en tenim- ,
la hi farem de pedra.































SANTA BÁRBARA
(Fuentespalda)






Tal vez sobra un arco,
la falta campana
–no tenemos bronce-,
la haremos de piedra.



































SANTA MÒNICA
(Fornols)



Qualsevol dia de qualsevol any, les pedres
es disfressaran d´hómens i les dues cares
seran les màscares principals
d’una tragedia que estrenaran
–sense assaig i calçant coturns d’olivera-
i oferiran als pelegrins del romiatge gastronòmic, versos hendecasíl.labs, pa, vi, olives i pernil.


























SANTA MÓNICA
(Fórnoles)



Cualquier día de cualquier año, las piedras
se disfrazarán de hombres y las caras
serán las máscaras principales
de una tragedia que estrenarán
–sin ensayos y calzando coturnos de olivo-
y ofrecerán a los peregrinos de la romería gastronómica,
versos endecasílabos, pan, vino, olivas y jamón.

























SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE GRÀCIA
(La Freixneda)




Com feia molt de fred a l’hivern,
els frares minims tornaren a vila
però, la Mari y el Rafa es quedaren
enamorats,
convertits en pedra, dins de pedra, al més alt de la façana.

Un dia –no fa gaire temps- van baixar a terra
i dins d’un cor es cordaren els noms.
La pedra de dalt només és pedra sense cor.


























SANTUARIO DE NUESTRA SEÑORA DE GRACIA
(La Fresneda)



Como hacía tanto frío aquel invierno,
los frailes mínimos volvieron al pueblo
pero la Mari y el Rafa se quedaron
enamorados,
convertidos en piedra, dentro de la piedra, en lo alto de la fachada.


Un día, no hace mucho tiempo, bajaron al suelo
y dentro de un corazón ataron sus nombres.
Arriba la piedra sólo es piedra, perdido el corazón.





















SANTA BÀRBERA
(La Freixneda)



La teulada
l’ha volat,
Santa Bárbera
està al cas.

Es mantenen
les parets,
ben mancant-li
sentiments.

I diu: -Charitas
me fecit,
et tempus me
decedit.




















SANTA BÁRBARA
(La Fresneda)



El tejado
le ha volado,
Santa Bárbara
está al caso.

Las paredes
y cimientos
quedan sin
sentimientos.

Y dice: -Charitas
me fecit,
et tempus me
decedit.






















CAPELLA DEL PILAR
(La Freixneda)




Angelet de pedra
et marejaràs
per mirar la terra.


Mira el campanar
–foradat el cel-
veuràs el Pilar.


Hòmensn d’aquest temps
mireu la terra,
el cel és immens.




















CAPILLA DEL PILAR
(La Fresneda)



Querubín de piedra
te marearás
si miras la tierra.

El cielo verás
si espadaña miras,
también el Pilar.

Hombres de este tiempo,
mirad a la tierra,
el cielo es inmenso.

















SANTUARI DEL SARGAR
(Herbers)



Les aigües del Tastavins
porten pregàries d’Herbers,
recollides y beneïdes
al Sargar.

La verge es sent tan contenta...
perquè a Herbers hi ha bona gent.
Les pedres del santuari,
aquest any,
volen cerclar la Capella
del Sargar.






















SANTUARIO DEL SARGAR
(Herbés)



Las aguas del Tastavins,
las plegarias de Herbés llevan,
recogidas, bendecidas al Sargar.

La virgen está contenta
porque en Herbés hay gente buena.
Rodearán la Capilla,
las piedras del santuario
del Sargar,
este año.



























SANTA ROSA DE VITERBO
(Lledó)


Declina la pedra: rosa, rosae
i s’esmuny el quadrant de deu a onze.

A Lledó les hores són més llargues al matí
perqué a dos quarts d’onze surt un raig d’ombra
que es clava des d’un vèrtex a terra.
























SANTA ROSA DE VITERBO
(Lledó)


Declina la piedra: rosa, rosae
y resbala el reloj de diez a once.

En Lledó las horas son más largas por la mañana
porque a las diez y media sale un rayo de sombra
que se clava desde un vértice en la tierra.


























SANTA BÀRBERA
(Maella)





Una jove de Maella
es tallà una mà
i a l’escut que t’e l’ermita,
com veus, dues n’hi ha.


Un xiquet maellanet
amb les dues mans,
per al redol de l’emita
recull tot el fang.

I escultures neixen
de terra i del Pablo
després ferro i bronze
del gran Pau Gargallo.


















SANTA BÁRBARA
(Maella)



Una joven de Maella,
una mano se cortó
y el escudo de la ermita
nos está enseñando dos.

Un chavalín de Maella,
con las dos manos,
alrededor de la ermita
recoge barro.

Y esculturas nacen
de tierra y Pablo,
después hierro y bronce
del gran Pau Gargallo.


















SANT CRISTÒBOL I SANTA BÀRBERA
(Massalió)





Ara fa sis-cents i dos mil anys
que els ibers, per respecte al Matarranya,
enfront de Massalió i a la muntanya
alçaren unes cases, un poblat.

Va passar un any, en va passar molts
quan uns altres habitants
creuaren el riu i portaren més pedres,
alçaren l’ermita amb porta i dos arcs.


L’any 1919,
agües castellonenses s’emportaren el pont.
Un altre octubre d l’any 2000:
aigües catalanes se le emportaren de nit.




















SAN CRISTÓBAL Y SANTA BÁRBARA
(Mazaleón)




Hará ya dos mil seiscientos años
que los íberos, temiendo al Matarraña,
mirando a Mazaleón y en la montaña,
alzaron unas casas, un poblado.




Pasó un año, pasaron muchos
cuando nuevos habitantes cruzaron
el río y más piedras llevaron
e hicieron la ermita con puerta y dos arcos.



El año 1919,
las aguas castellanas se llevaron el puente.
Se lo llevaron, otro octubre del año 2000,
las aguas catalanas a la hora de dormir.






ERMITA DE LA CONSOLACIÓ
(Mont-roig)



Volen dos angelets de pedra
que han aflorat de la pedra i tallen el cel de pedra.
Porten les galtetes inflades i rogetes
i van cap a la vila a apagar el foc de l’odi i la venjança
amb aigua d’hivern de neu i de l’ermita.


Poca aigua porteu a les boquetes, angelets!
Torneu! Torneu! Torneu!

Jo, mentrestant, restaré assegut
als bancs de pedra, i entre vers i vers
somiaré la història d’una moreta,
enlairat per les transpariències del cel i envaït d’un flaire de trufes tan blanques com el cor dels angelets.



















ERMITA DE LA CONSOLACIÓN
(Monroyo)


Vuelan dos ángeles de piedra
que han salido de la piedra y cortan el cielo de piedra.

Tienen los mofletes inflados y rojos
y van hacia el pueblo a apagar el fuego del odio y la venganza
con agua de invierno de nieve y ermita.

¡Poco agua lleváis en la boca, querubines!
¡Volved! ¡Volved! ¡Volved!

Yo, mientras tanto, me quedaré sentado
en los bancos de piedra y entre verso y verso
soñaré la historia de una morica
entre las transparencies del cielo e inundado de un perfume
[de trufas
tan blancas como el corazón de querubines.




























SANTA BÀRBERA
(Mont-roig)








Santa Bárbera
que plores pedres entre els pins,
oberta al cel,
encara sents fusels i tirs.
Oblida’t de la gent!


















SANTA BÁRBARA
(Monroyo)






Santa Bárbara
que lloras piedras entre pinos,
abierta al cielo,
oyes aún los fusiles y los tiros.
¡Olvídate del recuerdo.


























LA MARE DE DEU DE DUES AIGÜES(Nonasp)



Quan arriba la xafogor a Nonasp
la gárgola obre la boca de serp
tot esperant que plogui una aigua, dues aigües,
dos rius. I si no plou, les pedres es faran rius,
els còdols, versos i el corrent, poema.































LA VIRGEN DE DOS AGUAS(Nonaspe)





Cuando llega el bochorno a Nonaspe
la gárgola abre la boca de serpiente
esperando que llueva: un agua, dos aguas,
dos ríos. Y si no llueve, las piedras se harán río,
los guijarros, versos y la corriente, poema.














LA MARE DE DÉU DE LA FONT
(Pena-roja de Tastavins)

Disset i divuit:
dos segles
i sobre portes,
dos arcs.
De cares: dues,
també de flors.
I al cap i a la fi,
a la dreta
un diable-porc.

Breu minse és el poema a la ermita de la vila del poeta.
Breu i minse és el poema? No es poema, és prosa i brossa
I l’ermita no és ermita, és santuari.
Si són tres o si són quatre, o cinc i dos de sis, de pedres fetes,
Les síl.labes que fan vers…

Recurs de l’aritmètica, a la métrica hipsomèmtrica,
Només un pleonasme i poca cosa més.

A l’alba d’un mes d’agost
està callada la font,
i en obrir la porta (d)el poble,
els dos ulls obrirà el sol.

I veurà que baixa un home
amb un sac de poesia,
el cor ple de sentiments,
robant-li versos el dia.

Cantarà l’aigua
ballará el sol
i un llarg poema,
rajarà la font.


LA VIRGEN DE LA FUENTE
(Peñarroya de Tastavins)

Diecisiete y
dieciocho:
son dos siglos
y sobre puertas,
dos arcos.
De caras: dos,
también de flores.
Y al fin y al cabo,
a la derecha
un cerdo-diablo.

Endeble y breve es el poema a la ermita de la villa del poeta.
¿Endeble y breve? No es poema, es prosa y brozas
y la ermita no es ermita, es santuario.
Si son cuatro o cinco y hechas de piedra,
las sílabas que hacen verso...

Recurso a la aritmética, a la métrica hipsométrica,
tan solo un pleonasmo y poca cosa más.

Al alba de un mes de agosto
la fuente ya se calló,
el pueblo abrirá la puerta,
también los ojos el sol,

y verá que baja un hombre
cargado de poesía
y al corazón sentimiento,
y versos robando el día.

Cantará el agua,´
el sol bailará
y un largo poema
la fuente manará.


SANT LLAMBERT
(Pena-roja de Tastavins)


A l’ermiteta
de Sant Llambert
hi ha unes creutes
desde fa temps.

Són calatraves,
gairebé set,
altres normals,
no més de tres.

Unes amb peus
i sense mans
i com Llambert
no tenen cap.

Creus a la pedra,
pedra de roca,
roca al Masmut
de Pena-roja
















SAN LAMBERTO
(Peñarroya de Tastavins)

Allá en la ermita
de San Lamberto
hay unas cruces
desde hace tiempo.

Son calatravas,
son como seis,
otras normales,
no más de tres.

Unas con pies,
otras sin dedos
y sin cabeza
como Lamberto.

Cruces de piedra,
piedra de roca,
roca y Masmut
de Peñarroya.

























SANT MIQUEL(La Portellada)

Els diabletes de Sant Antoni
han pujat a Sant Miquel
i en tocar el sol el ponent,
la cua als diables encenen
els xics de La Portellada
amb tou de palla i fenàs.
Correfocs i balls comencen,
Espurnalls –pedra foguera- ,
foc i llum,
sofre i fum
i a anderejar per la terra.
I quan retornin cansats
es remullaran al Salt.
















SAN MIGUEL
(La Portellada)


Han subido a san Miguel
los diablos de San Antón.
Cuando nadie se cuenta,
tapando poniente el sol,
les encenderán las colas
con blanda cañuela y paja,
es la fiesta de los chicos,
chicos de La Portellada.
Con bailes y correfuegos,
con chispas de pedernal,
humo, azufre, luz y fuego,
la tierra recorrerán.
Y cuando vuelvan cansados
en el Salt se bañarán.






















ERMITA DE LA MISERICORDIA
(Queretes)


Creix la roca
i es fa pedra.
Creix la pedra
i es fa ermita.

L’anima de la pedra
se’en va a anar per un buit,
la tristor restà a les cares
i la misericordia no hi volgué sortir.

El porquet sense orelles
també es buida cada any
i de l’aigua que ens dóna
la blancor sortirà:
la blancor de la flor dels ametllers.
















ERMITA DE LA MISERICORDIA
(Cretas)



Crece la roca
y se hace piedra.
Crece la piedra
y se hace ermita.

Se fue por el vacío
el alma de la piedra,
la misericordia no quiso salir
y en caras se quedó la tristeza.

El pequeño cerdo sin orejas
también, cada año, se vacía
y, vertiéndonos su agua,
la blancura envía:
la blancura de la flor de los almendros.





















SANT MIQUEL(Ràfels)





Campaneta miqueleta
que toques: tin-qui-tinc-tant;
pilar, pilastró i columna,
t’han crescut y creixeran.

Tinc,
qui-tinc,
tinc-qui-tinc-tant.


























SAN MIGUEL
(Ráfales)






Campanita miguelita
que tocas: tin-qui-tin-tan,
pilar, columna y pilastra,
te han crecido y crecerán.

Tin,
qui-tin,
tin-qui-tin-tan.

















SANT JOAN
(La Torre del Comte)




Ningú li va curar les nafres a la paret de pedra
de la dreta.

Cinc projectils cercaven: els hòmens, la obscuritat
i el matar.

Si mires les marques de les pedres
en trobaràs una, la de Petrus
que signà amb la seua ignorancia.

I si els projectils desitjaven només
obrir finestres gòtiques per a què entrés la llum?




















SAN JUAN
(Torre del Compte)



Nadie le curó las heridas a la pared de piedra
de la derecha.
Cinco proyectiles buscaban: a los hombres, la oscuridad
y el matar.

Si miras las marcas de las piedras
encontrarás la de un Petrus
que firmó con su ignorancia.

¿Y si los proyectiles deseaban tan solo
abrir ventanas góticas para que entrase la luz?























SANT BERNAT
(Torredarques)






Volien fer un espil
i en va sortir finestra.
Volien fer una flor
i en va sortir una hòstia.


Descansa picapedrer al pedrís del pórtic
Tot esperant que s’atansi la isnpiració pètria.
Alfanya’t a l’estiu, no perdis la tardor,
Pensa que l’hivern és dur
i més d’un ha restat immòbil, congelat:
paradigma de pedrís etern.






















SAN BERNARDO
(Torre de Arcas)



Querían hacer un espejo
y salió ventana.
Querían hacer una flor
y salió una hostia.


Descansa picapedrero en el banco del pórtico,
esperando que te alcance la pétrea inspiración.
Afánate en verano, no pierdas el otoño,
piensa que el invierno es duro
y más de uno se ha quedado inmóvil, congelado:
paradigma de banco eterno.
















LA VALL DEL TORMO


Totes les viles
del Matarranya
tenen ermita
a una muntanya


o a un turonet
o serra alta,
a un valletó
o una vall ampla.

Empero n’hi ha una
-vila especial-
que no té ermita
ni campanar.


Són gent oberta,
molt musical.
Tenen campanes:
Són de la Vall.


















VALDELTORMO

Todos los pueblos
del Matarraña
tienen ermita
en la montaña,

o en oteruelo
o en sierra alta,
en vallecito
o en val muy ancha,

yo sé que hay uno
-singular villa-
ni tiene torre,
ni tiene ermita.

Son gente abierta,
muy musical,
tienen campanas:
son de la Val.



















SANTA BÀRBERA
(Valljunquera)



Setze més setze
fan trenta-dos.
Diuen que és àliga,
sembla voltor.
Si és la ciencia heráldica,
ciencia del blasó...
qui són els AVIEGO?
Són vius o són morts?
Pagaren l’ermita,
que hu sàpiguen tots!
























SANTA BÁRBARA
(Valjunquera)




En la puerta de la emita
Tienen blasón los de AVIEGO,
Pagaron a quien lahizo
y después fueron al cielo.




























ERMITA DE LA PIETAT
(Valjunquera)




Simetría que apunta al cel
i l’ermita s’hi amaga darrere.
Arc de trimof, més pedra que victoria.
Sagristia petita, apegada, pintada
amb teulada inclinada que creix oblidada.





























ERMITA DE LA PIEDAD
(Valjunquera)




Simetría que apunta al cielo
y la ermita que se esconde al fondo.
Arco de triunfo, más piedra que victoria.
Sacristía pequeña, pegada, pintada
con tejado inclinado que crece olvidado.





















ERMITA DELS SANTS
(Vall-de-roures)



Volaven debades de palometes,
cercant-li l’obertura, a la pedra,
per teulada i per la façana;
emperò la teulada no tenia ulls
i els de la porta s’havien tancat un dilluns per la tarda.


El temps i la desesperança petrificaren les palometes
sobre l’arc
un xic apuntat.

























ERMITA DE LOS SANTOS
(Valderrobres)


Volaban en vano las mariposas
buscando un hueco en la piedra
por el tejado y por la fachada;
pero el tejado no tenía ojos
y los de la puerta se habían cerrado el lunes por la tarde.


El tiempo y la desesperanza petrificaron las mariposas
sobre el arco
un poco apuntado.
























ERMITA DE LA MAGDALENA
(Vall-de-roures)



Creix l’ermita i es fa roca.
La història porfidiosa manté un frágil equilibri
entre les pedres de l’arc.
D’aquest, diuen les pluges, que perd la corba
un xic cada any.
Més enllà del futur arribarà un dia,
que esdevindrà horizontal
-paral.lel a terra només un instant-,
hi cauran ell i la roca,
i hi caurà el cel.
El gòtic es projectarà romànic
frontó, dovella i el “crac”.
Plana la terra, també l’arc de sant Martí,
planes les idees i sense somnis els poetes.
















ERMITA DE LA MAGDALENA
(Valderrobres)



Crece la ermita y se hace roca.
La historia obstinada mantiene un frágil equilibrio
entre las piedras del arco.
De éste, dicen las lluvias, que pierde la curvatura
poco a poco cada año.
Más allá del futuro llegará un día
que se tornará horizontal
-paralelo a tierra un solo instante-,
caerán él y la roca,
y caerá el cielo.
El gótico se proyectará románico
Frontón, dovela y el “crac”.
Plana la tierra, también el arco iris,
Planas las ideas y
sin sueños los poetas.





















SANT MIQUEL D’ESPINALBAR
(Vall-de-roures)


Volant marxaren els hómens,
també volant la campana;
deixaren les pedres orfes
entre solitud i calma.

I ara pels Ports de Beseit
la campana toca i toca.
Pugen els hòmens i baixen
i l’arcada sempre sola.

Quan el vent passa
sota l’arcada,
buida els migdies
cap a la tarda.


















SAN MIGUEL DE ESPINALBAR
(Valderrobres)



Fuéronse volando hombres,
también voló la campana;
piedras huérfanas dejaron
entre soledad y calma.

Por los Puertos de Beceite
la campana toca y toca.
Suben los hombres y bajan
y la arcada siempre sola.

Si el viento pasa
bajo la arcada,
se pierde el día,
la tarde gana.

No hay comentarios: