Aragó ja té Llei de Llengües

Ramón Mur i José Miguel Gracia, al auditori de Alcanyis.










Aragó ja té Llei de Llengües
Posted on 31 Desembre, 2009 by graciaz

L’article que podeu llegir tot seguit es va publicar ahir dia 30 a l’Heraldo en versió castellana. He de dir que vaig enviar a l’Heraldo les dues versions, no fos que s’animessin, així s’ho vaig dir, a publicar-lo en català. No ha estat així, però sigui com sigui l’han publicat. També he de dir que aquest diari em va publicant tot els articles i cartes que els envio sobre la Llei de Llengües. Llàstima que gairebé sempre me’ls publiquen, per allò del “contraste de pareceres”suposo, juntament algun altre que defensa la posició contrària. Aquesta vegada m’ha tocat de oponent la “prestigiosa lingüista”, diputada i portaveu del PAR, la calandina María Herrero. Llegiu també els dos PDF’s.

“Després de tants anys d’espera, per fi, Aragó ja té Llei de Llengües. Ha estat l’última comunitat autònoma en regular les seues llengües pròpies, en el nostre cas, l’aragonès i el català. Les dificultats són de tots conegudes.

D’entrada s’ha que dir que la nova Llei no obliga a ningú a parlar, ni a estudiar, ni a aprendre les dues llengües pròpies i històriques, ni les seues diverses modalitats, ni dins ni fora de les zones en les quals es parla cada una de les dues llengües. Per tant, a aquells partits polítics, grups o individus, que parlen d’imposició del català, els commino a que, amb la Llei a la mà, justifiquin article per article, on s’imposa alguna cosa i què s’imposa. No es pot crispar la ciutadania brandint la inexactitud i menys encara la mentida. Siguem seriosos i admetem que totes les llengües d’Aragó són un patrimoni cultural extraordinari de tots els aragonesos.

Pel que a mi respecta i també a moltes més persones, ens hagués agradat, i així ho varem dir, que la Llei declarés cooficials l’aragonès i el català. Seria la millor forma de protegir ambdues llengües i les seues modalitats, i respectar el precepte constitucional (art. 3, apart. 2º). Així mateix, molt més lògic seria, que l’ensenyament de les dues llengües als seus corresponents territoris, donant-se el fet que hi formarà part del currículum, fossin de caràcter obligatori. La no obligatorietat de l’aprenentatge no és una qualitat positiva, si no tot el contrari, en poder privar el nen del seu dret al coneixement de la seua llengua pròpia i produir-li una futura mancança professional.

Està clar que la Llei sí que obliga al Govern i a les institucions públiques a garantir el dret dels parlants i el de l’ensenyament en tots els nivells a les corresponents zones, a evitar la discriminació per parlar una llengua diferent del castellà, a conservar el patrimoni lingüístic aragonès, etc., etc.

Amb referència al Consell General de les Llengües, així com l’Acadèmia del Català i la de l’Aragonès, previstes en la Llei, vull destacar que l’elecció dels seus membres serà essencial. Malament aniríem si la seua elecció es polititzés. Malgrat que la Llei parla de que els seus membres hauran de ser “filòlegs, juristes, sociòlegs, personalitats de les lletres, de l’ensenyament, de la recerca lingüística o dels àmbits social o cultural de la Comunitat aragonesa”, el que no diu és que hauran de saber català i/o aragonès. Vull creure que els tres terços tindran profunds coneixements d’una de les llengües o d’ambdues. Algú podria pensar que els membres de la Real Academia Española no sabessin castellà?

Seria bo, que tant el Govern com les institucions públiques, tenint en compte el llarg període d’espera de la Llei, s’esforcessin a desenvolupar-la i aplicar-la en el termini més curt possible, i no esgotessin els tres anys que marca el precepte legal.

José Miguel Gràcia”